1. Investigación

La ciència moderna és definida, moltes vegades, d’acord amb unes referències teòriques que, convencionalment, haurien suposat el canvi d’unes maneres antigues d’interpretar el món natural a uns nous paradigmes explicatius d’aqueixa mateixa realitat circumdant. La mecànica newtoniana, la teoria cel·lular, la consideració atòmica dels elements químics o l’evolució biològica són algunes d’aqueixes referències que configuren la visió popular del trànsit cap a la modernitat de les diferents branques de la ciència. Aquesta visió simplificada compromet, no obstant això, una comprensió encertada de la complexitat de la ciència en el seu esdevindre històric, en no tindre en compte la pròpia pràctica dels sabers en el seu arrelament social. Les discrepàncies teòriques es van fer efectives no en un mitjà neutre o en l’evanescència del pensament profund dels genis, sinó en trames denses d’interacció entre les persones que compartien interessos intel·lectuals, professionals o materials entorn de les qüestions debatudes. En aqueix sentit, algú com Juan Vilanova, poc inclinat a l’acceptació dels nous aires darwinistes, representa no obstant això un naturalista plenament conscient de la importància de les societats científiques o els congressos d’especialistes per a les noves maneres de fer ciència que es configuraven en el seu propi temps. En aqueix aspecte, Vilanova va ser un dels personatges més en l’avantguarda, dins d’aqueixa generació intermèdia de científics huitcentistes que pugnaven per traure Espanya de l’aïllament.

El disseny ha estat el tema d’una controvèrsia omnipresent abans i després de les teories darwinistes. Un disseny providencial, arrelat amb força en les tradicions intel·lectuals clàssica i cristiana, havia definit la manera d’interpretar el món natural, en clau de la creació per la mà divina. Oposar-se a l’argument del disseny fou el major problema per admetre la proposta de Darwin, més enllà de les discussions al voltant de l’evolució com a fet. I el mateix Darwin, malgrat el seu ferm compromís amb l’alternativa basada en la selecció natural, mostrà preocupació a l’hora d’enfrontar-se al poder explicatiu del disseny. Algunes visions molt difoses de la contribució darwinista han produït una comprensió errada d’aquest problema, tot configurant una interpretació esbiaixada de la biografia de Darwin que redueix els relats històrics a una explicació justificativa de la visió del món que és ara dominant.

El Laboratorio de Hidrobiología Española (LHE) fue fundado en el Instituto General y Técnico de Valencia en 1912 por el catedrático de historia natural Celso Arévalo, y fue el primer centro concebido específicamente para el estudio de la ecología de aguas continentales en España. El LHE fue adscrito desde 1919 al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid (MNCN), coincidiendo con el traslado de Arévalo a la capital, aunque el Instituto continuó alojándolo y financiándolo. El discípulo de Arévalo, Luis Pardo, quedó al cargo del LHE. A pesar del escaso apoyo por parte de la dirección del MNCN, desarrolló un apreciable trabajo científico. Pardo dejó el LHE en 1927, cuando partió a Madrid para buscar un mejor puesto de trabajo. El nuevo responsable pasó a ser Fernando Boscá, un joven naturalista con escasa experiencia, nieto del ilustre zoólogo y paleontólogo Eduardo Boscá e hijo de Antimo Boscá, el sucesor de Arévalo en el Instituto. Entre 1928 y 1931, Fernando Boscá realizó un esfuerzo personal por mantener abierto el LHE pese a la indiferencia de los responsables del MNCN y el obstruccionismo del director del Instituto de Valencia. Las tareas emprendidas consistieron en modestas investigaciones sobre la fauna dulce acuícola y marina del territorio valenciana, el mantenimiento de acuarios de investigación y diversas acciones de divulgación. El destino del LHE, sin embargo, estaba decidido y una anomalía administrativa puso fin a las actividades del LHE en 1932.

José María Dusmet (1869-1960) fue un reconocido entomólogo español, especialista en macrohimenópteros, que desarrolló su labor vinculado al Museo Nacional de Ciencias Naturales aun sin ocupar oficialmente puesto alguno. En 1925 un joven universitario de Valencia, Modesto Quilis (1904-1938), contactó con él para solicitarle consejo para progresar en su afición por los insectos. A partir de ese momento, y durante más de diez años, Dusmet fue iniciando a Quilis en la práctica entomológica profesional. Así, le asesoraba en la adquisición de ejemplares y bibliografía, al tiempo que le facilitaba contactos entre especialistas nacionales y extranjeros y le resolvía dudas de nomenclatura y taxonomía. Además, le inició en un cierto ethos caballeresco de la práctica naturalista. Con el tiempo, Quilis logró una inserción profesional como entomólogo especialista en microhimenópteros y control biológico de las plagas del campo, iniciando una prometedora carrera que frustró su temprana muerte. Las cartas que ambos intercambiaron, conservadas en el Museo Nacional de Ciencias Naturales, ponen de relieve los detalles de un magisterio en la distancia intensamente cargado de admiración mutua y cultivo de la amistad. / José María Dusmet (1869-1960) was a renowned Spanish entomologist. He specialized in big Hymenoptera, developing his tasks at the National Museum of Natural Sciences in Madrid, despite the fact he never occupied an official position. In 1925, Modesto Quilis (1904-1938), a student from Valencia, wrote Dusmet in order to obtain advice on how to make progress in entomological studies. From that moment and for more than a decade, Dusmet gave Quilis guidance to the practice of professional entomology in a diversity of aspects, e.g., acquisition of specimens and bibliography, contacts with other colleagues in Spain and other countries, or questions on taxonomy and nomenclature. He also introduced his young disciple in a certain kind of scientific ethos, based on a chivalric sense of the relationship between natural history practitioners. Some years went by and Quilis obtained an official job as entomologist specialized in microhymenoptera and pest control. His promising career was cut short by his premature death. Exchange letters between both naturalists have been consulted at the Archive of the National Museum of Natural History. This correspondence highlights the details of a sort of teaching-in-distance, pervaded by friendship and mutual admiration.