La ciència moderna és definida, moltes vegades, d’acord amb unes referències teòriques que, convencionalment, haurien suposat el canvi d’unes maneres antigues d’interpretar el món natural a uns nous paradigmes explicatius d’aqueixa mateixa realitat circumdant. La mecànica newtoniana, la teoria cel·lular, la consideració atòmica dels elements químics o l’evolució biològica són algunes d’aqueixes referències que configuren la visió popular del trànsit cap a la modernitat de les diferents branques de la ciència. Aquesta visió simplificada compromet, no obstant això, una comprensió encertada de la complexitat de la ciència en el seu esdevindre històric, en no tindre en compte la pròpia pràctica dels sabers en el seu arrelament social. Les discrepàncies teòriques es van fer efectives no en un mitjà neutre o en l’evanescència del pensament profund dels genis, sinó en trames denses d’interacció entre les persones que compartien interessos intel·lectuals, professionals o materials entorn de les qüestions debatudes. En aqueix sentit, algú com Juan Vilanova, poc inclinat a l’acceptació dels nous aires darwinistes, representa no obstant això un naturalista plenament conscient de la importància de les societats científiques o els congressos d’especialistes per a les noves maneres de fer ciència que es configuraven en el seu propi temps. En aqueix aspecte, Vilanova va ser un dels personatges més en l’avantguarda, dins d’aqueixa generació intermèdia de científics huitcentistes que pugnaven per traure Espanya de l’aïllament.