Per la ciència espanyola i universal : Juan Vilanova, l'associacionisme científic i la geologia com a empresa

Abstract

La ciència moderna és definida, moltes vegades, d’acord amb unes referències teòriques que, convencionalment, haurien suposat el canvi d’unes maneres antigues d’interpretar el món natural a uns nous paradigmes explicatius d’aqueixa mateixa realitat circumdant. La mecànica newtoniana, la teoria cel·lular, la consideració atòmica dels elements químics o l’evolució biològica són algunes d’aqueixes referències que configuren la visió popular del trànsit cap a la modernitat de les diferents branques de la ciència. Aquesta visió simplificada compromet, no obstant això, una comprensió encertada de la complexitat de la ciència en el seu esdevindre històric, en no tindre en compte la pròpia pràctica dels sabers en el seu arrelament social. Les discrepàncies teòriques es van fer efectives no en un mitjà neutre o en l’evanescència del pensament profund dels genis, sinó en trames denses d’interacció entre les persones que compartien interessos intel·lectuals, professionals o materials entorn de les qüestions debatudes. En aqueix sentit, algú com Juan Vilanova, poc inclinat a l’acceptació dels nous aires darwinistes, representa no obstant això un naturalista plenament conscient de la importància de les societats científiques o els congressos d’especialistes per a les noves maneres de fer ciència que es configuraven en el seu propi temps. En aqueix aspecte, Vilanova va ser un dels personatges més en l’avantguarda, dins d’aqueixa generació intermèdia de científics huitcentistes que pugnaven per traure Espanya de l’aïllament.

La ciencia moderna, muchas veces, es definida de acuerdo con unas referencias teóricas que, convencionalmente, habrían supuesto el cambio de unos modos antiguos de interpretar el mundo natural a unos nuevos paradigmas explicativos de esa misma realidad circundante. La mecánica newtoniana, la teoría celular, la consideración atómica de los elementos químicos o la evolución biológica son algunas de esas referencias que configuran la visión popular del tránsito hacia la modernidad de las diferentes ramas de la ciencia. Esta visión simplificada compromete, sin embargo, una comprensión atinada de la complejidad de la ciencia en su devenir histórico, al no tener en cuenta la propia práctica de los saberes en su enraizamiento social. Las discrepancias teóricas se hicieron efectivas no en un medio neutro o en la evanescencia del pensamiento profundo de los genios, sino en tramas densas de interacción entre las personas que compartían intereses intelectuales, profesionales o materiales en torno a las cuestiones debatidas. En ese sentido, alguien como Juan Vilanova, reacio a la aceptación de los nuevos aires darwinistas, representa sin embargo un naturalista plenamente consciente de la importancia de las sociedades científicas o los congresos de especialistas para los nuevos modos de hacer ciencia que se configuraban en su propio tiempo. En ese aspecto, Vilanova fue uno de los personajes más en la vanguardia, dentro de esa generación intermedia de científicos decimonónicos que pugnaban por sacar a España del aislamiento.