Browsing by Author "Cigüela Sola, Javier"

La legítima defensa, com a causa de justificació que permet l’ús de la violència entre individus per la defensa de la pròpia vida i béns, és el reflex de la conceptualització filosòfica de la societat i dels principis en el cuals es funda. Partint de la premissa que la societat és una exigència natural dels individus, els principis que s'adeqüen a ella, així com a una correcta fonamentació de la legítima defensa, són els de responsabilitat i solidaritat. El primer com a contrapartida de la llibertat individual per a organitzar la pròpia esfera, el segon com a conseqüència dels vincles que existeixen entre els individus i que fan possible l'existència objectiva de la comunitat. Ambdós principis fonamenten, ordenen i limiten els conflictes propis de la legítima defensa. La seva estructura típica és la d'un subjecte que agredeix il•legítimament a un altre, originant-se per a aquest últim un dret a la defensa que, d'una banda, està limitada per deures de solidaritat i, per una altra, ha de ser tolerada per l'agressor en la mesura de la seva responsabilitat. Les variacions en aquesta estructura tenen el seu origen en raons institucionals, com és la pertinença a un vincle familiar, i també a raons organitzatives, per la qual s'imposa un deure de respondre per la pròpia conducta quan es lesionen interessos aliens. Partint d'aquest esquema, la mesura que cadascun dels subjectes pot actuar en la defensa dels seus interessos ve determinada per la confluència relativa dels següents factors: en primer lloc, el grau de responsabilitat de l'agressor (tipus subjectiu/culpabilitat) pel conflicte li imposa diferents nivells de tolerància respecte a l'acció defensiva, al mateix temps que influïx en el tipus de solidaritat (mínima o reforçada) que se li exigeix a l'agredit en l'exercici de la seva defensa; d'altra banda, l'existència de deures de solidaritat reforçats o posicions de garantia amb rellevància en el conflicte introduïx noves conseqüències en l'estructura. Per tant, les diferents tipologies del conflicte defensiu es solucionen mitjançant l'aplicació d'ambdós principis i amb la següent lògica: a major responsabilitat de l'agressor pel conflicte, menor serà la solidaritat exigida a l'agredit en la defensa dels seus interessos. L'objectiu és, en definitiva, garantir la defensa dels béns atacats al mateix temps que es tracta de retornar a la situació conforme a dret a uns subjectes que, excepcionalment, resolen un conflicte jurídic mitjançant la violència privada.

El presente artículo tiene como objetivo presentar los rendimientos que una epistemología medial puede ofrecer a la comprensión del derecho penal y su evolución sociohistórica. Tras esbozar el utillaje analítico que la teoría de medios ofrece al derecho, se expone el modo en que los cambios mediáticos -el paso de la oralidad a la escritura impresa, y de ésta a los medios electrónicos y digitalesmodifican el entorno cultural en el que el sistema penal se inserta, y a la postre transforman el mensaje mismo de la justicia penal. Así, la perspectiva medial revela que los mensajes del derecho penal moderno -legalidad, especialización, interpretación de textos, burocratización, etc.- sólo pudieron emerger en un entorno marcado por la cultura y la racionalidad del libro impreso; y que su “crisis” se relaciona con la irrupción de una nueva cultura digital, que estaría sometiendo a importantes tensiones las modernas nociones de justicia penal.

Avui en dia, la majoria de les accions portades a terme per individus es donen en contextos de grup. Així, aquest treball tracta la responsabilitat individual pels delictes comesos en el si d’organitzacions. En aquest sentit, es mostren els problemes que l’acció grupal presenta a nivell delictiu i s’analitzen diversos models de responsabilitat individual elaborats per la dogmàtica penal moderna. Aquest anàlisi comprèn totes les parts de la teoria del delicte i fa referència a qüestions tan problemàtiques i debatudes com són la teoria dels rols o les conductes neutrals.

El nihilisme polític, com a conjunt de teories polítiques que neguen que la societat i el poder polític siguin connaturals a l'home i que afirmen, al contrari, que són realitats imposades i coactives, és una realitat moderna i manifestada principalment en el segle XX. Fenòmens com el totalitarisme, l'anarquisme o el terrorisme, tots ells amb marcats trets del que s'ha anomenat nihilisme europeu, s'han conceptualitzat com a retrocessos polítics i morals respecte al progrés modern i la civilització dels pobles d'Occident. Tot això semblava haver brollat del no res. Ningú en la història no havia governat a una nació amb les formes de domini utilitzades en el nazisme. La seva crueltat, el seu absurd i el seu control sobre totes les esferes de l'existència humana van constituir una forma nova i desconeguda de pràctica política a començaments de segle. La seva violència és també l'essència del terrorisme, aquella que utilitza el terror com a manera de transformar les relacions socials i les consciències, abastant cotes inimaginables de sofriment al servei d’una causa política. Analitzats en el seu aspecte teòric, cada un manifesta el seu nihilisme a través de la seva manera peculiar i extremada d'entendre la relació de l'home amb la societat. La seva sacralització del poder, l'apologia de la violència, la negació dels valors i el dret, tots els seus trets neixen de veure en la societat un fre a les possibilitats de l’home. Però aquests fenòmens no són del tot nous, sinó que es descobreixen com una conseqüència possible de la filosofia política moderna, en corrents com el contractualisme i el romanticisme. Hobbes havia proclamat ja el dogma totalitari del qual la finalitat de la vida humana és el poder, i que l'Estat, per a la seva conservació, exigeix el lliurament total de l'individu. Rousseau va ser un filòsof anarquista al descriure la societat com un jou, principal mal de l'home natural i lliure. I Nietzsche, revolucionari de la cultura, afirmava que el seu ideal justificava l'ús de la violència i la destrucció dels enemics. El nihilisme ha arribat a totes les esferes de la política, de manera que ni els que estan del costat del sistema ni els que hi ha en la seva contra escapen de la seva ombra. La societat va perdre la seva raó de ser en concebre's com alguna cosa aliè a la naturalesa humana. Per això, els qui la defensen proclamen o utilitat o necessitat de coacció, mentre que els qui lluiten contra la seva artificialitat proclamen l'egoisme i la violència. Tot això és nihilisme polític, i tots són en el fons arguments moderns. Així, la violència política desencadenada el segle XX no es dirigeix contra els ideals moderns, sinó que més aviat constitueixen la seva altra cara. Si el nihilisme és precisament negar que existeixi una possibilitat de concebre el poder polític sense caure en el pessimisme, la seva superació passa per buscar una forma de pensar el poder i la societat de manera que l'home pugui desenvolupar-se en ella, i aquest ha de ser el repte de la filosofia política en les pròximes dècades.

Se trata de explorar la manifestación en la teleserie Black Mirror de lo que denominamos pensamiento pop : un tipo de narrativa del entretenimiento que puede funcionar también como herramienta de reflexión crítica sobre el mundo presente. Partiendo de la base de que la sociedad proporciona imaginarios sociales para facilitar la orientación individual, se analiza críticamente el imaginario del castigo manifestado en la serie. Ello se realiza conectando los fines del castigo en la teoría penal Uprevención, retribución y resocialización) con las dos principales imágenes que se desprenden del capítulo 2.2. : la del monstruo y la del linchamiento. El producto de entretenimiento se transforma, contra lo que piensan sus críticos, en una herramienta de reflexión crítica.

El Big Data és una de les tecnologies digitals que gaudeix de més renom en aquests temps. Es tracta d’una tecnologia del saber que és extremadament performativa, és a dir, que té múltiples efectes a la subjectivitat humana. Aquest treball pretén descobrir quines són les seves característiques i, de forma particular, mira de profunditzar en les seves possibles aplicacions a nivell electoral. Per això, s’estudien les tècniques de Big Data emprades per Barack Obama i Donald Trump a les dues últimes eleccions presidencials als Estats Units.