La present tesi doctoral té com a objectiu primordial escometre un estudi renovador, interdisciplinari, i en profunditat, sobre una de les qüestions avui dia més paradoxals en la ciència del Dret penal: l'anomenada “individualització judicial de la sanció”. Això és així perquè, per una banda, la decisió de l'òrgan sentenciador, que concreta el càstig, té una gran importància per a la vida del delinqüent –o, per ventura, és el mateix un que quatre anys de presó, amb totes les conseqüències que poden derivar-se? I de l'altra, però, no hi ha un tractament doctrinal o jurisprudencial de la matèria que sigui adequat a l’estatut processal i material d'aquesta funció, a la qual JESCHECK es refereix com l’autèntic "zenit" de l'activitat forense. La investigació es divideix en tres blocs successius, corresponents a l'estructura interna del treball. En primer lloc, i ja després d'una visió crítica del panorama actual, plantejo la necessitat d'un canvi de paradigma "instrumental"; aleshores suggereixo una aproximació conceptual i sistemàtica pròpia al dit tema. Després concentro l’anàlisi en les seves vessants iusfilosòfica i "adjectiva" (poc desenvolupades fins ara): la concreció del càstig és un procés decisori del jutge a quo, qui exerceix –i aquí d’una manera molt especial– amplis marges d'arbitri; així, ha d'estar sotmesa al control ad quem, per tal de revisar-ne la seva licitud. Finalment, i davant els diversos intents de racionalitzar aquesta tasca (de caràcter teleològic o dogmàtic), proposo un mètode alternatiu: la fenomenologia jurídica com una "eina" per quantificar la pena, a la recerca de criteris intersubjectius que siguin acceptables a la "communis opinio".